El desnonament de la nena dels ulls blaus

Es diu Teresa. Als seus quatre anys, no aixeca un pam de terra, ni entén una gota de català o castellà. Sol parla romanès, i amb certs problemes. La Marta, la propietària de la finca que avui han de desnonar, va portar els seus pares des de Romania fins aquí. Però sembla que la misèria segueixi perseguint a la seva família.

Els ulls de la Teresa són d’un blau pur. Un blau de transparència, de llum, de veritat. Com si tot el mar del món nasqués i acabés sota les seves parpelles. És tant forta la seva mirada que aconsegueix fer-nos baixar el cap a en Sergio i a mi, que allí sol estem per ajudar. Ens mira, i ens segueix mirant. I en el fons, no entén res. Per què els fan fora de casa? per què aquest matí la Marta li ha dit que havia de fer una maleta? per què els seus animals s’han de quedar a la torre sense que ningú els pogués cuidar. Per què?

I el seu horitzons de perquès es barregen amb els meus, amb els d’en Sergio, amb els de la Marta i fins i tot amb els d’en Custica, el seu pare, que tanca amb ràbia els punys i porta els ulls plens d’unes llàgrimes que s’entossudeix a no deixar caure.

Tot ha començat a la matinada. No eren ni les 7’30 del matí quan m’ha trucat la Marta. Havia trobat el meu telèfon ves a saber a on, com sempre. Estava desesperada. Avui la desnonaven. L’advocada l’havia informat malament de moltes coses, i el procediment seguia endavant. Tenia la casa plena d’animals (rucs, porcs, gallines, gossos…) i no havia hagut temps des de la comunicació fins al llançament per treure pràcticament res. Jo estava sense cotxe. A aquelles hores, sol conec una persona que estava treballant: en Sergio. Estava en ruta, repartint pa quan tota Lleida dorm. Ha estat trucar-lo, i allí hem anat els dos, sense més preguntes ni explicacions. Què importa que ell portés aixecat des de les quatre del matí i estigués cansat, o que jo tingués un matí ple de trobades? quan algú s’hi juga poder estar a casa seva, s’hauria de mobilitzar tota la ciutat. Però que poden fer dues persones de la PAH soles, davant d’una situació així? Parlar amb la comitiva i estar al cantó de la família. No poden fer més, i això t’omple de molta frustració.

La història és llarga. El director del banc es va donar a la fuga amb tots els diners que la família de la Marta havia dipositat en concepte de lloguer d’un any. Els seus i els de tants altres clients. L’empresa que li havia llogat la finca s’havia esfondrat, com tantes altres en aquest país, i va entrar en execució hipotecària amb les finques que disposava. L’advocada contractada per la Marta no va gestionar bé el procés, i finalment avui desnonaven la finca de l’empresa, gairebé sense saber que allí hi vivien dues famílies en règim de lloguer, la de la Marta i la de la Teresa. La pobre ha trucat a totes les portes hagudes i per haver. Fins que aquest matí, en un acte de desesperació ha trucat al darrer dels telèfons que li quedava. La darrera bala. La darrera esperança al final del camí. La PAH.

La Teresa no deixa de mirar-me. I arriba la comitiva judicial en un taxi blanc. Una espurna de por apareix als  ulls de la petita. Ens veu a tots tensos i aquestes coses es contagien als més petits, que ho capten tot. S’agafa als pantalons del Custica, i ell tanca els punys amb més força que mai. La Marta s’agafa al primer braç que troba, i els gossos, rucs, porcs i gallines que no han parat de fer soroll en tot el matí, de sobte callen.

La comitiva judicial constata que allí hi ha gent en règim de lloguer, suspèn el desnonament i dóna 10 dies a la Marta per a que presenti el contracte. A la Marta li explota tota la tensió de sobte. No hi ha diazepan ni antidepressiu que pugui frenar el corrent d’emocions que en aquell moment es desborda dins seu, i comença a plorar. Plora de tal manera que provoca el plor en tothom. Plora l’agent judicial. Plora la procuradora del banc. El taxista es gira i busca el mocador als pantalons. Plorem tots. I la Teresa s’ho mira a uns metres amb els seus ulls blaus, ara plens d’incertesa i llàgrimes.
Tot s’acaba. Aquest dia per a bé. La Marta s’abraça al Sergio i a mi, i ens dóna les gràcies per estar al seu cantó. Amb els ulls encara molls, ens ensenya les fotografies del seu nét nascut ahir. -”Mal moment per vindre al món” ens diu plena d’amargor. Pugem al cotxe carregat de pa d’en Sergio, i al tancar la porta, veig al fons d’un camí de la torre a la Teresa i el seu pare anant cap a casa seva. De sobte es gira la petitona, i ens mira. Sé que segueix fent-se preguntes. O sento Teresa, jo tampoc tinc les respostes que em preguntes des de el mar dels teus ullets. Tant de bo les tingués i sabés que mai més cap nena com tu hagués de patir un dia de merda com aquest. I marxem en silenci, el silenci del desnonament aturat. El silenci de saber que perdem massa batalles diàries, i que avui és una empat tècnic que no acaba en un drama major. Però marxem també amb la certesa que la victòria final en aquesta guerra, serà nostra. Perquè gent com la Marta, la Teresa, el nét recent nascut, en Custica, gent treballadora, humil i pencona, no es mereixen un país on els bancs tenen la capacitat de decidir sobre el teu futur i la teva dignitat. On un President del Govern prefereix sacrificar la ciutadania a ajudar-la. On els grans partits majoritaris construeixen una dictadura al seu encaix. Però lluitarem. A pesar de les derrotes, a pesar dels cops i la por que ens volen provocar. Lluitarem perquè no s’adonen que aquesta, és la nostra terra, i és casa nostra. De derrota en derrota, fins a la victòria final.
Dedicat a en Sergio, per estar sempre allí des de el 18 de maig de 2011

About these ads